Fotos de la sortida
Segona sortida del cicle de Boscos.
El lloc
Vam anar a Beget, un poblet situat a l’extrem nord-oriental de l’alta Garrotxa, adscrit, però, per raons administratives, al terme de Camprodon i, per tant, a la comarca del Ripollès. El pintoresquisme de la zona és singular: un país rebregat, poblat de densos boscos i estesos prats, amb barrancs pregonament encuixats entre roques escarides per la inacabable llepada de les aigües. L’esquelet calcari alterna íntimament amb gresos, margues i altres sediments carbonatats menys consolidats, de manera que el paisatge combina, com un plat que lliga a la perfecció diversitat d’ingredients, els vessants vertiginosos i rieres encaixades amb les planes, llomes i comes de pastura.
La fenomenologia
Però hi ha el detall de la fenomenologia: ara els boscos duen el vestit nou de les fulles novelles, molt tendres, lluminoses, immaculades; com a la zona no hi ha un domini evident d’espècies determinades, sinó el que se sol anomenar boscos mixts de caducifolis, les muntanyes duen tot un encaterinador tornassol de diferents verds i capçades que semblen rivalitzar en alçada, lluminositat i intensitat cromàtica.
No és pas possible, restar impassible davant d’aquests grans arbres, roures, aurons, tells, copiosament pigallats de fulgurants llucs de llum verda i titil·lant.
El grup humà i els rossinyols
Quant al component humà, el grup era petit, vam ser 7, però mereixedors tots de felicitació per l’atenció i la paciència tingudes. És molt agradable estar amb persones que tenen curiositat pels temes de la natura. En donen fe els dos petits detalls que van saber copsar, un bolet gelatinós i un cecidi misteriós.
Això és compartir, compartir observacions, coneixements i bellesa. També ens van acompanyar alguns ocells: el merlot, el tord, el cucut, el mosquiter pàl·lid, els pinsans, el cagamànecs, el mosquiter comú, el tallarol de casquet…i doncs, rossinyols, com és que no heu arribat a Salarça? Us han aturat aquestes tardanes nits de gel?
Un sòl plàstic
Convé tocar la terra, remenar el sòl, el menjar de les plantes. Ahir va haver-hi sorpresa:
hem vist sovint terres forestals fluixes, de sòl solt, fosc i esponjat, però el d’ahir no, el de l’obaga del puig Xoriguer, que vam palpar en descolgar alguna herba de bosc, en concret la sanícula, és d’una gran plasticitat, d’una untuosa pastositat de terra de terrissaire. Quin cas! Quina capacitat de retenir humitat no han de tenir aquests sòls forestals! Però, llavors, com és que les molses es veien tan seques? Pot ser que l’argila fina faci de lladregot avariciós? Això és un testimoni d’una interessant qüestió ecològica que per a mi queda pendent: sòls argilosos forestals emmotllables damunt de substrats calcaris.
Inventari de plantes
La proposta de fer un inventari, per aprendre i alhora veure el mètode d’estudi dels botànics, va tenir molt bona acollida. Sobretot va servir per a fer-nos càrrec del paper que fan aquelles plantes herbàcies que, per la mida petita, semblen irrellevants en les primeres impressions. També vam comprovar que aquest component herbaci de fetgeres, Vicia sepium, Sanícula, Càrex montana i depauperata, violes, maduixeres, Verònica montana, betònica, búgules, etc., sembla força constant en diversos punts del bosc d’obaga que va ser explorat, una magnífica roureda amb avellanosa força molsosa, amb abundant Rhytidiadelphus en alguns punts.
Vilarrúbia, Un cecidiòleg osonenc
És tan escadussera la literatura sobre els cecidis, que els treballs d’Antoni Vilarrúbia són per a mi la primera consulta en aquests temes, tot i ser, el llibret Les zoocecídies de Catalunya, de 1936!.
Els cinípids dels Quercus
Els cecidis –també gal•les o cecídies, la forma femenina que usava Vilarrúbia- són nombrosíssims i variadíssims, però alguns dels roures i alzines, les ballaruques, les cassanelles o les pipes dels roures, són tan vistosos i específics que fins i tot són populars. El grup de vespetes dels cinípids cecidiògens és responsable d’alguns d’aquests fenòmens més característics. Són vespetes menudes, de 2 mm o menys, proveïdes, les femelles, d’un agulló amb qual inoculen els ous en els teixits vegetals. L’estudi de les gal•les no és cosa de nens.
Els cecidis que vam veure i plegar eren rodons, subesfèrics, com una berruga rebotida, vermellencs i pilosos, però, al igual que les mateixes fulles i els ous inoculats, encara havien de madurar i assolir la forma definitiva.
Romà Rigol 05/2017
