10 Qüestions sobre l’ós bru

L’ós sempre ha viscut al Pirineu. Als inicis del segle XX, es calcula que vivien uns 200 exemplars al Pirineu, però la persecució implacable que va patir per part de l’home el va portar al límit de l’extinció.

Als anys 90 només quedaven 4 o 5 óssos autòctons pirinencs (només 1 femella) i la reintroducció era necessària per evitar-ne la desaparició definitiva. Des de llavors, s’han fet 4 fases de reintroducció d’óssos al Pirineu:

-L’any 1996, en el marc d’un projecte LIFE de la Unió Europea on participaven Catalunya, Aragó i Navarra, França va reintroduir 2 femelles (Ziva i Melba) i l’any 1997 un mascle (Pyros).

-L’any 2006 després de que un caçador matés la última óssa autòctona pirinenca (l’óssa Canyella), un altre cop l’estat francès va reintroduir 4 femelles i 1 mascle (Paloma, Franska, Sarousse, Hvala i Balou).

-L’any 2016 la Generalitat, en el marc del projecte Piros Life, va reintroduir el mascle Goiat per millorar la variabilitat genètica dels óssos pirinencs.

-I, finalment, l’octubre del 2018, França va reintroduïr dues femelles (Claverina i Sorita) als pirineus atlàntics (Vall de Bearn) on només habitaven 2 mascles (Canelito i Nere) i, per tant, sense possibilitat de reproducció.

L’ós està inclòs en la màxima categoria de protecció de la legislació de la Unió Europea. La llei obliga a totes les administracions a treballar per a la seva conservació.

Les enquestes demostren que la majoria de la població està a favor de la conservació de l’ós (veure apartat “Enquestes sobre l’acceptació de l’ós”).

Estudis científics demostren que és la mateixa espècie i subespècie que la pirinenca (Ursus arctos arctos). Les característiques físiques i biològiques (alimentació, reproducció, hibernació i utilització de l’hàbitat, etc.) són molt similars. Els exemplars reintroduïts es resten de les quotes de caça d’Eslovènia, on viuen més de 500 óssos. La població cantàbrica encara no és suficient per ser la població donant d’óssos. Actualment, hi viuen 300 óssos Cantàbrics dividits en 2 nuclis.

A més, només Eslovènia té una infraestructura i uns equips d’experts que permeten la captura d’óssos bruns. De fet, totes les reintroduccions que s’han portat a terme a Europa (Pirineu, Trentino als Alps italians i Austria) s’han realitzat amb óssos eslovens.

Els protocols sanitaris que s’apliquen quan es captura un ós eslovè són molt estrictes. Es realitza una exploració exhaustiva que inclou una anàlisi de sang, i una desparasitació. Davant de qualsevol dubte sobre la salut de l’ós, aquest no es trasllada al Pirineu.

L’adaptació biològica ha estat excel·lent. Això ha quedat demostrat per les nombroses reproduccions verificades dels exemplars reintroduïts i de les seves cries. Cal recordar que les femelles només es reprodueixen si estan ben alimentades i amb bona salut.

Els óssos reintroduïts han utilitzat per viure les mateixes àrees que havien fet servir els óssos autòctons en temps històrics recents. Al Pirineu català, les zones més freqüentades han estat la Val d’Aran, el nord del Pallars Sobirà i de l’Alta Ribagorça. Alguns exemplars s’han expandit puntualment cap al Pirineu oriental (Alta Cerdanya-Capcir) i cap al Pirineu occidental (Bearn-Roncal-Valle de Hecho) on han connectat i s’han reproduït amb la població relicta d’ós bru pirinenc originari. Això ha evidenciat el bon estat de conservació del Pirineu, cosa que permet acollir una població d’ós bru viable a llarg termini.

La presència de l’ós bru és un excel·lent indicador de l’hàbitat ja que actua com a termòmetre ambiental (bioindicador) de la zona on habita.

L’assignatura pendent està el camp social local, on s’ha de millorar la percepció que té una part de la població que viu al Pirineu envers l’ós.

SI. Zones ursines properes amb les mateixes característiques que el Pirineu (densitat de població, turisme, caça, ramaderia, etc.) així ho demostren. Aquest és el cas de la Serralada Cantàbrica, de Grècia i de les dues poblacions italianes: Trentino i Abruzzo.

Respecte a la perillositat de l’ós envers l’home, caldir que en la immensa majoria dels casos cal dir que l’ós fugirà ja que detectarà la presència humana amb antelació. En el hipotètic cas de que ens trobem un ós, les regles de comportament són les mateixes que davant d’un senglar o  qualsevol altre animal salvatge: mantenir la calma i abandonar la zona deixant-li una escapatòria a l’animal.

L’únic incident des de l’any 1996 va ser la topada d’un caçador de Les (Val d’Aran) amb l’óssa Hvala el 23 d’octubre de l’any 2008. En aquest cas, tots els experts van concloure que l’óssa es va sentir amenaçada pels crits del caçador durant la batuda de caça de senglars, i per aquesta raó, va ferir lleument el caçador mentre fugia.

Ni al Pirineu ni tampoc a la Serralada Cantàbrica on viuen uns 300 óssos autòctons no es coneix cap cas al llarg de la història d’una persona morta per un ós.

Per altra banda la presencia de l’ós comporta la creació de diversos llocs de treball entre la població local: guardes i membres de l’equip de seguiment, contractació de pastors, etc.

Les administracions públiques (a Catalunya, la Generalitat de Catalunya) tenen el deure de compensar els danys causats pels óssos.

Les baixes a la ramaderia provocades pels óssos són reduïdes i molt inferiors a les provocades per altres causes (gossos salvatges, llamps, malalties, etc.) que es calcula que suposen la mortalitat d’entre el 3 i el 4% del total del bestiar.

L’administració també treballa per compatibilitzar la presència de l’ós i la ramaderia de muntanya minimitzant els danys dels óssos: agrupant ramats, contractant pastors, proporcionant gossos de protecció, utilitzant pastors elèctrics, reconstruint cabanes de pastor, etc. Gràcies a aquestes mesures en els darrers anys les baixes s’han reduït.

Des de DEPANA defensem que cal aprofitar la presència de l’ós per ajudar a la ramaderia de muntanya. L’home i l’ós han conviscut sempre al Pirineu. Avui en dia disposem dels mitjans tècnics i econòmics per garantir la convivència de l’ós i la ramaderia.

La precària situació de la ramaderia no s’ha degut a l’ós bru, sinó a raons conjunturals (polítiques agroramaderes desfavorables per a les explotacions extensives, falta de relleu generacional, abandonament de l’activitat primària en benefici del sector terciari, etc.

Pastors elèctrics

Agrupament de ramats

SI. Només cal tenir unes precaucions bàsiques com són:
–    canviar la batuda de lloc si es detecta la presència d’ús ós
–    no caçar prop de les osseres
–    no confondre un ós amb un senglar, durant les batudes de senglars

SI. Això succeeix a totes les poblacions d’ós d’Europa i d’Amèrica del nord. Per la seva proximitat les poblacions d’ós cantàbriques i italianes són un exemple pel Pirineu. En aquest llocs l’ós és un animal estimat i ha fet augmentar el nombre de turistes significativament. També països com Rumania i Finlandia aprofiten la imatge de l’ós per promoure el turisme. (Veure l’apartat “Ecoturisme i ós bru”).

Els 75-80% de la seva dieta és vegetariana: herbes, fruits (nabiu, gerds, pomes, prunes) i fruits de tardor (castanyes, aglans i fages). La part carnívora la formen insectes, sobretot formigues, carronyes d’animals salvatges i ocasionalment bestiar domèstic.

No hi ha estudis concloents sobre aquesta qüestió, però cal tenir present que l’ós necessita grans extensions per viure i, per tant, les seves densitats sempre seran baixes. La pròpia espècie es limita, és a dir, si les femelles no estan ben alimentades no tenen descendència.

L’os bru és una espècie extremadament tímida que fuig de l’home quan l’intueix. A més té un comportament bàsicament nocturn, fet que fa quasi impossible trobar-lo. De tota manera hi ha uns consells a tenir en compte en cas d’una improbable trobada amb el plantígrad.

El més important que cal tenir clar és que l’ós s‘espantarà més que nosaltres, i per tant l’única cosa que voldrà serà fugir cap a un lloc més tranquil. En aquest sentit, els experts recomanen deixar-lo marxar sense espantar-lo.

En cas de trobar-nos un ós a curta distància, els consell són:

-Deixar que l’ós ens identifiqui manifestant la nostra presència a una distància suficient.
-No tallar-li el pas, ni bloquejar les possibles vies de fugida.
-Allunyar-nos a poc a poc sense cridar, ni  fer moviments bruscos.
-No interposar-nos entre una femella i les seves cries

Fonts de la Fundación Oso Pardo que col·labora en la gestió dels més de 300 óssos de la Serralada Cantàbrica confirmen que mai hi ha hagut cap informació d’una persona morta per un ós. En la mateixa línia l’escriptor Eugeni Casanova autor “L’ós del Pirineu: crònica d’una extinció” que no es coneix cap atac mortal al Pirineu.