Entrevista al viròleg Albert Bosch realitzada per Joan Cuyàs de DEPANA.
El Dr. Albert Bosch Navarro, president de la Societat Espanyola de Virologia i catedràtic emèrit de Microbiologia, és director del laboratori de virologia, especialitzat en tècniques de mostratge de virus entèrics (que s’excreten amb les femtes) per a detectar-ne la presència en les aigües residuals (amb 60 punts de mostratge a Catalunya). Igualment s’hi fan estudis i recerques de màxima actualitat, dels quals cal obtenir-ne resultats en el temps més breu possible (24 h per a Catalunya i 48 h per a la resta de l’Estat). Reconegut a nivell mundial com a viròleg de gran vàlua, arran de la pandèmia de la COVID-19 sovint la seva presència és sol·licitada pels mitjans de comunicació del nostre país.
Vaja amb els virus! Un invent malèfic de la natura!
No podem qualificar-los així, genèricament. Fora millor dir-ne, un invent “de la matèria viva”. Poca cosa més podem afirmar, més enllà d’aquell genial aforisme del nostre recordat mestre, Ramon Margalef, quan ens deia que “cada llavor té el seu corc”.
És un ésser viu o un verí?
No hi ha un total acord per poder donar una definició senzilla, que sigui del tot vàlida i aclaridora, com tampoc, a dia d’avui, n’hi ha per definir exactament què és la vida. En ciència en diem un agent infecciós, un “paràsit obligat” sub-microscòpic i amb un nucli de ADN o ARN. Més aviat diríem una proteïna viva que rodeja un àcid nucleic, que no pot viure ni reproduir-se sense la cèl·lula a la qual envaeix i utilitza. Però parlar simplement d’un organisme paràsit en sentit ampli, o d’un verí, és imprecís i és poc científic.
«S’estan detectant malalties tropicals en llocs no tropicals a causa de les activitats humanes»
Almenys el cucut, com a paràsit, ho fa amb més elegància, no?
Mira, a mi m’agraden els ocells, però admeto que fins i tot he de fer un esforç per conèixer bé els més comuns de la nostra fauna, sí, sí… I parlant d’ocells, avui sabem que les aus migratòries transporten molts virus; normalment no afecten majoritàriament els humans, però la destrucció dels espais naturals que utilitzen poden obligar-les a modificar les seves rutes facilitant-ne la seva dispersió. També s’estan ja detectant malalties tropicals en llocs no tropicals, dispersades per artròpodes, a causa de les activitats humanes. Hi ha molts exemples: l’any 1999, l’encefalitis del Nil Occidental, que va arribar a Nova York passant per Florida i es va estendre per tots els Estats Units, etc. un cas molt conegut és el de l’arribada a casa nostra del mosquit tigre (Aedes albopictus), però en tenim més. Ens arriben cloïsses de països exòtics, per consum a casa nostra, que poden transportar virus nous. És un aspecte negatiu més, resultat de la globalització sí; i també, sens dubte, del canvi climàtic, que veiem ja com incideix i ens afecta en el nostre dia a dia.
«Les ratapinyades han viscut sempre perfectament adaptades als virus»
Com passa també amb les ratapinyades?
D’això, a dia d’avui, encara no hi ha cap certesa. Aquests animals tan útils han viscut sempre perfectament adaptats als seus molts virus, com és el cas també de la civeta asiàtica amb el SARS, per esmentar-ne només una entre les moltíssimes espècies silvestres amb virus. El problema es genera quan hi ha una zoonosi, és a dir, una adaptació del virus a un nou hoste -en concret als humans- amb efectes infecciosos i la conseqüència de causar malalties greus, bé sigui per contacte directe, per la cacera, per consum de la seva carn o simplement per alteració dels seus hàbitats. Tenim nombrosos exemples d’infeccions víriques històricament molt antigues, com la polio, que ja apareix representada en algun relleu egipci. Per cert, tot i que al nostre món aquesta malaltia es considera eradicada, continua fent estralls en algunes àrees de l’Afganistan i el Pakistan que a causa dels conflictes bèl·lics i polítics han quedat al marge, amb poca cobertura de la vacunació. Ara també, amb l’aparició de l’òmicron, es dona un cas similar a Sud-Àfrica -un gran país- però amb grans desigualtats socials, que he conegut bé per la meva feina, i on sembla ser que no tota la població té accés a les vacunes.
I la fusió del permafrost pot generar virus infecciosos?
Són enormes extensions que, en fondre’s, estan ja alliberant substàncies orgàniques de tot tipus, congelades durant milers d’anys i la probabilitat que entre elles hi hagi virus desconeguts és alta, certament. Ja s’hi han trobat restes humans amb el virus de la “grip espanyola” de 1918. És un camp molt gran, obert a la recerca científica i en gran part, encara inexplorat.
«La probabilitat que hi hagi virus desconeguts als permafrost és alta»
La vacunació ens solucionarà la COVID?
És innegable que ha salvat -i seguirà salvant- vides humanes, però si no aconseguim una vacunació global mínima (hom parla del 70% de la població) que arribi als països més empobrits, seguirem tenint focus de dispersió que la globalització s’encarregarà d’escampar arreu. Això és molt important. Aquí s’hi afegeix el problema del repartiment de la riquesa, les migracions i les connotacions polítiques de l’economia mundial.
I de les mutacions dels virus, què en podem esperar?
Se’n produeixen contínuament i en gran nombre. Són atzars/errors de la “maquinària” que ho mou -l’ARN- però en la seva gran majoria fracassen i desapareixen. No és correcte dir que els virus són “intel·ligents”. Amb la COVID-19 tenim ara ja entre nosaltres -molt activa- la variant òmicron. Seguint la nomenclatura convencional de l’alfabet grec veurem que entre la variant delta i ella hi ha 11 lletres (més o menys, 10 variants), que no han prosperat. Hi ha lletres que no s’han usat, per diferents raons. És previsible que en sortiran més i que la indústria farmacèutica desenvoluparà noves vacunes, adaptades a les noves variants.
«És previsible que sortiran més variants i que la indústria farmacèutica desenvoluparà noves vacunes»
Sabem ja quan va aparèixer el primer virus?
Els coneixements actuals fan possible intuir que, en certa manera són, o han estat sempre, units a les primeres formes de vida. A partir d’aquí, estem oberts a nous descobriments. Un tema molt interessant és els dels “viroides”, constituïts només per ARN i dels quals el recentment desaparegut Dr.Ricardo Flores -valencià i bon amic- n’era una autoritat mundial, especialitzat en aquests agents infecciosos, que només afecten els vegetals, en concret els cítrics, la “tristeza del naranjo”. Són agents acel·lulars, molt més petits i senzills que els virus, de baix pes molecular, sense coberta de proteïna. N’hi ha moltíssims, i sembla que n’hi pot haver algun que s’assembli més als virus, o sigui que a partir d’aquí derivaríem perillosament a la ciència-ficció, a la frontera de la vida i a posar un nom concret al L.U.C.A. -Last universal common (or cellular) ancestor- i afirmar que ja estava infectat. Com també queda oberta la resposta a quan, com i on va aparèixer la vida al nostre planeta. Llegint bé la història del progrés dels descobriments científics a tots els nivells, potser conclourem que la ciència ha anat superant paradigmes que semblaven immutables.
Com Pasteur, descobrint els microbis, no?
Més exactament diríem: aplicant l’etiologia (la causa de les coses) com a ciència, i demostrant l’origen -la causa- de les malalties, per l’acció de microorganismes específics i no pas per generació espontània; però ell l’any 1862 no va conèixer encara els virus; no. Va ser un rus, Iwanowski, 30 anys després, amb el virus específic d’una planta, “el virus del mosaic del tabac”, i aplicant els postulats que Koch va formular amb el bacteri del carbuncle. Però, en certa manera el “pare” de la virologia va ser Jenner, que ja el 1796 va desenvolupar la primera vacuna, la de la verola. Ara, després de tants anys, coneixem només un 1% de la virosfera.
«Després de tants anys només coneixem un 1% de la virosfera»
Són aquest uns referents per als científics actuals?
Sens dubte; però nosaltres, aquí, més propers i a casa nostra, també en tenim de referents científics, d’alt nivell. Mira; aquí on som ara, és “l’edifici Prevosti”, dedicat al que va ser un gran genetista, especialitzat en genètica evolutiva de poblacions. Ara m’acompanyes i et mostraré un altre referent.
Arribem a la porta principal de la Facultat de Biologia. L’Albert em mostra la placa dedicada a Ramon Margalef. És l’edifici que du el seu nom.
T’he dit abans que, a més d’un recordat mestre, el considero un referent científic de primeríssim nivell. Des del laboratori, amb el microscopi, va ser el primer en saber veure i ensenyar-nos l’Ecologia com a ciència, un mestratge que, als que ara treballem amb microscopis molt més potents i amb organismes molt més petits segueix ben present.
I que sempre va donar suport a DEPANA, des de la seva fundació.
Joan, us desitjo molta sort i molta constància amb la vostra feina. A reveure!
