El passat dissabte 11 de maig vam realitzar una sortida botànica per explorar els secans guixencs de la Vall del Llobregós, a la comarca de la Segarra. Organitzada pel grup d’activitats de DEPANA, la sortida comptà amb el guiatge d’en Romà Rigol més 5 participants.
Iniciarem el passeig en un mas enrunat, entre camps i erms, al peu d’una pista forestal, a prop de Biosca. En Romà ens oferí una píndola introductòria del lloc on ens trobàvem. La vall del Riu Llobregós està catalogada com a Espai d’Interès Natural per la Generalitat de Catalunya. La conca d’aquest afluent del Segre discorre de sud-est en direcció nord-oest, donada la particular orografia del terreny en aquesta regió de la Depressió Central, que no troba sortida directa envers el mar, degut a l’elevació de l’altiplà de la Segarra al port de la Panadella.
En un cantó de la pista trobàvem els terrenys guixencs, àrids, abruptes i irregulars, de certa altura, amb predominança de vegetació arbustiva baixa i poc arboritzada. A l’altre cantó, cultius de secà de cereals, i més enllà un bosc de ribera allargassat que indicava la proximitat de la llera del Llobregós, on se sentien picots verds i oriols.
Resseguint el camí, poguérem conèixer tot un seguit de plantes arvenses i ruderals, com l’ull de perdiu (ranunculàcia), el cospí (apiàciea), la jonça (asparagàcia), la cugula (gramínia), la ruca (brassicàcia), l’espernellac o camamilla groga (asteròidie), la corretjola (convolvulàcia), la ballarida (papaveràcia) o la maleïda (linàcia), que fa una flor d’un blanc llampant. Aquesta darrera deu el nom a la llegenda que diu que al voler la planta fer una flor tan blanca com la Mare de Déu, aquesta la condemnà a no fer cap olor.
Les pluges abundants de la primavera concediren que el verd fos el color predominant dels marges i conreus, tot i que algunes tonalitats groguenques que es començaven a escampar anunciaven que l’estiu ja era a la volta de la cantonada.
En Romà ens indicà la particularitat dels endemismes botànics adaptats a l’alta concentració de guixos en el terreny (com la trincola, planta cariofil·làcia del gènere gypsophila, que significa “amic del guix”, en llatí). Però les espècies d’aquest gènere, no són les úniques que prosperen en terrenys amb elevades concentracions de guix i que són precisament bioindicadores d’aquest substrat (plantes gipsòfiles, lato sensu). Trobarem al marge del camí un altre cas: Agropyron cristatum, gramínia pròpia de l’estepa desèrtica eurasiàtica, la presència de la qual constitueix també el testimoni d’un contínuum desèrtic a bona part del continent en un temps molt remot.
Alguns cruixidells van passar volant per sobre dels nostres caps i, de tant en tant, es va sentint un so timbrat i repetitiu diferent: era el cant de l’hortolà. Es tracta d’un altre emberízid, estiuenc i força escàs a casa nostra, tot i que sembla que a la primavera mai falta a la cita als secans guixencs del Llobregós.
Més endavant un parell de capsigranys, ben contrastats, s’estaven perxats en un arbre a la bora del camí. Devien haver arribat no feia massa del continent africà. A mesura que ens hi acostàvem, s’allunyaven volant cap a un arbre que romania solitari enmig del camp de civada. Precisament per sobre d’aquests camps també veiem sobrevolar diverses espècies pròpies dels ambients àrids de la terra ferma, com els cotolius i les aloses.
Tot i que estàvem més pendents de l’exploració botànica, alguns no podíem resistir la temptació d’aixecar el cap cada cop que sentíem un ocell cantar, així que ens permetem la llicència d’inserir al final d’aquesta crònica, a més del llistat de plantes de rigor, un altre llistat amb les espècies d’ocells detectades.
Caminant uns pocs metres, de seguida ens deparàrem amb alguns roures valencians (o de fulla petita), que prosperaven al peu d’un àrid turó. A l’ombra generosa d’aquests formidables arbres típics de clima mediterrani, ens poguérem protegir momentàniament del sol escaldant que ja anava en ascens. Seguidament, una àguila calçada travessà el firmament i els qui portarem binocles poguérem gaudir una bona estona del seu planatge majestuós.
Ens explica en Romà que la característica impermeable dels sòls guixencs, permet que aquests roures sobrevisquin als raiguers, aprofitant les correnties superficials que s’escolen turó avall en els escassos episodis de pluja. Als marges del camí, una nova lliçó d’ecologia botànica, precisament relacionada amb l’explicació anterior: vam detectar la presència de matolls de siscall, planta nitro-halòfila, que pot viure en indrets amb poca capacitat per evacuar de la superfície les substàncies nitrogenades i les sals.
Un camp de cereals tot puntejat per punt vermells, amb un mas dalt d’un tossal al fons, vingué com anell al dit per a explicar diverses de roselles, doncs a més de la rosella comuna, al mateix camp també hi poguérem trobar rosella de flor petita i cascall cornut (o banyut).
Més informació sobre les virtuts botàniques del lloc poden ser consultades a les notes de flora i vegetació que en Romà publicà al seu molt recomanable blog especialitzat en botànica: A lluc de cuc.
Crònica i fotos: Gerard Viader.
LLISTA D’ESPÈCIES DE FLORA
ARBRES
Alzina carrasca (Quercus Ilex ssp rotundifolia)
Roure valencià (Quercus faginea)
Lledoner (Celtis australis)
Figuera (Ficus carica)
Pollancre/Carolina(Populus cf.deltoides)
Àlber (Populus alba)
Ametller (Prunus dulcis)
PLANTES ARBUSTIVES I HERBÀCIES
Família: Lamiaceae
Romaní (Rosmarinus officinalis)
Farigola (Thymus vulgaris)
Sàlvia (Salvia verbenaca)
Esparbonella (Sideritis scordioides ssp cavanillesii)
Cua de gat (Sideritis leucantha)
Família: Papaveraceae
Rosella (Papaver roheas)
Cascall banyut (Glaucium corniculatum)
Ballarida comuna (Hypecoum procumbens)
Família: Asteraceae
Eupatoriu (Eupatorium cannabinum)
Cards Carduus sp.
Família: Caryophyllaceae
Stellarium (Stellaria media)
Trincola (Gysophila hispánica)
Família: Plantaginaceae
Digitalis (Digitalis purpurea)
Veronica(Veronica officinalis)
Família: Cistaceae
Helianthemum (Helianthemum nummularium)
Família: Hypericaceae
Hypericum (Hypericum perforatum)
Família: Onagraceae
Epilobi (Epilobium hirsutum)
Família: Caprifoliaceae
Viudetes (Scabiosa atropurpurea)
Valeriana (Valeriana officinalis)
Família: Campanulaceae
Campanula (Campanula rapunculoides)
Família: Asparagaceae
Jonça (Aphyllanthes monspeliensis)
Marcet (Dipcadi serotinum)
Família: Ranunculaceae
Ull de perdiu (Adomnis aestivalis)
Família: Apiaceae
Cospí (Caucalis platycarpos)
Família: Asteroideae
espernellac o camamilla groga (Santolina chamaecyparissus)
Família: Brassicaceae
Ruca (Eruca sativa o vesicaria)
Família: Poaceae
Cugula (Avena barbata)
Pelagot (Stipa pennata)
Agropyron cristatum
Família: Convolvulaceae
Corretjola de conradís (Convolvulus arvensis)
Família: Resedaceae
Reseda (Reseda stricta)
Família: Rosaceae
Sanguisorba sp.
Família: Fabaceae
Argelaga (borda) (Genista scorpius)
Família: Primulaceae
Pinell (Coris monspeliensis)
Família: Boraginaceae
Herba de les set sagnies (Lithodora fruticosa)
Família: Linaceae
Maleïda (Linum suffruticosum)
Família: Amaranthaceae
Siscall (Caroxylon vermiculatum)
LLISTA D’ESPÈCIES D’OCELLS
Falciot negre (Apus apus)
Tudó (Columba palumbus)
Tòrtora turca (Streptopelia decaocto)
Aligot comú (Buteo buteo)
Àguila calçada comuna (Hieraaetus pennatus)
Puput comuna (Upupa epops)
Picot garser gros (Dendrocopus major)
Picot verd ibèric (Picus sharpei)
Xoriguer comú (Falco tinnunculus)
Oriol (Oriolus oriolus)
Capsigrany (Lanius senator)
Cornella negra (Corvus corone)
Mallerenga carbonera (Parus major)
Cotoliu (Lullula arborea)
Oreneta comuna (Hirundo rustica)
Mosquiter pàl·lid (Phylloscopus bonelli)
Estornell comú (Sturnus vulgaris)
Griva comuna (Turdus viscivorus)
Pardal comú (Passer domesticus)
Verdum europeu (Chloris chloris)
Cruixidell (Emberiza calandra)
Hortolà comú (Emberiza hortulana)
