De l’estudi que hem realitzat sobre aquestes espècies se’n poden extreure algunes conclusions que contrasten amb la delimitació que s’ha publicitat i evidencien deficiències en la delimitació.

Destaca de forma especial el descobriment de la utilització que un gran nombre de rapinyaires fan de tota la zona agrícola a l’entorn de l’Antic Camí Real com a zona d’alimentació, sent l’àrea on més exemplars i espècies de rapinyaires acudeixen per alimentar-se al llarg de tot el any, ja sigui durant la hivernada, el pas o l’època reproductora. Especialment destacat és l’ús que fan les parelles d’àguila cuabarrada (Aquila fascita = Hieraaetus fasciatus) que nidifiquen al massís del Garraf que, a causa de la manca de caça, utilitzen de forma regular el connector del Pla de Ponent per alimentar-se en tota aquesta zona agrícola de la plana . Es pot afirmar que la reproducció d’aquesta espècie al Garraf es manté gràcies a les zones agrícoles actuals del Delta occidental (3).

L’anàlisi de noves dades sobre la utilització de tota aquesta zona per a l’alimentació de rapinyaires constitueix una aportació rellevant, ja que fins ara la zona d’alimentació es creia cenyida a l’entorn més proper a Can Dimoni.

Un altre grup d’aus en què hem treballat en detall són els ardeids. Ja fa molts anys que tots els ajocadors d’ardeids s’ubiquen fora de les Reserves Naturals, tan sols dos dels quatre existents són coberts per la proposta presentada. També era conegut l’ús que aquestes espècies fan dels 250 quilòmetres de canals agrícoles tradicionals del delta. El que ara s’ha pogut constatar és que algunes espècies com el martinet de nit (Nycticorax nycticorax) arriben al punt d’alimentar-se gairebé exclusivament en aquests canals durant tot l’hivern, convertint-se en els llocs amb més presència d’exemplars durant llargues temporades a l’any. També són molt utilitzats pels exemplars reproductors de martinet de nit, fins al punt que el seu ús és fonamental per a la pervivència de la colònia, situada al límit de les reserves naturals i amb vocació cap als canals agrícoles de l’entorn. Tampoc no és menyspreable l’ús que fan d’aquests canals espècies com l’ agró roig (Ardea purpurea), el martinet ros (Ardeola ralloides)o el bernat pescaire (Ardea cinerea), espècie que també es reprodueix al costat de la colònia de martinet de nit. A aquesta utilització intensiva de canals agrícoles se sumen altres espècies estudiades com el bauet (Alceo atthis) i la cotxa blava (Luscinia svecia). Com a curiositat destaca la presència quantiosa i continuada de xivites (Tringa ochropus), encara que no entren a l’estudi.

Gran part d’aquests canals, i en concret els que més utilitzen algunes d’aquestes espècies, estan dins de la delimitació de la IBA 140, al terme de Gavà, que queda fora de les zones proposades a protegir.

Finalment, en relació amb la zona agrícola de Gavà, com es pot veure al nostre estudi, també és rellevant per a espècies lligades al medi agrari com el torlit (Burhinus oedicnemus), la gavina capnegra (Larus melanocephalus), el gaig blau (Coracias garrulus) i la tallareta cuallarga (Sylvia undata).

Hi ha un altre buit al pla que destaca de forma singular. És el sector que connecta la zona agrícola de l’entorn de Can Dimoni amb la zona agrícola de la Ribera i el mateix riu Llobregat. La zona està dins de la IBA i reuneix les condicions per ser protegida, alhora que també reuneix condicions com a connector.

Igualment, considerem que no es protegeix adequadament l’entorn del riu Llobregat a la Vall Baixa, no arribant-se a cobrir ni tan sols la zona de domini públic fluvial. Els Erms del Pla d’en Mas reuneixen condicions per ser inclosos.

També a l’entorn del Llobregat, però ja al terme de l’Hospitalet, la bassa de laminació de la Torre Gran reuneix condicions i sobretot potencial per a la seva protecció. Es tracta d’una zona annexa al Llobregat que utilitzen les aus, fins al punt que està íntimament lligada al ajocador d’ardeides més important del Llobregat.

Així mateix, s’obvia la necessitat d’ubicar una zona tampó entre el riu Llobregat i la nova zona ARE Sud, així com amb les noves estacions ferroviàries sobre l’antic llit del Llobregat. Es tracta de zones que, reunint les condicions per ser protegides, estan sent destruïdes sense una avaluació apropiada, incomplint l’article 4.4 de la Directiva sobre les Aus que les protegeix.

Es pot concloure que amb aquest i els informes científics anteriors que hem elaborat i presentat al Departament (4)(5), que la delimitació presentada no cobreix les necessitats d’algunes de les espècies d’aus més rellevants. D’altra banda, no se’ns ha mostrat cap prova científica que avali la delimitació plantejada, i fins i tot la distribució de les delimitacions proposades fan sospitar que, una vegada més, s’anteposen criteris antròpics per sobre dels ornitològics a l’hora de ser establertes.

Peculiaritats hídriques del Delta del Llobregat que en justifiquen la protecció integral.

Les característiques físiques de la conca del Llobregat confereixen unes peculiaritats específiques als aqüífers del Delta del Llobregat. Tant l’aqüífer profund com el superficial (freàtic) són molt potents. El seu potencial hídric és molt més gran que els aqüífers d’altres zones com el Delta de l’Ebre o els Aiguamolls de l’Empordà. L’aqüífer dels Aiguamolls és poc rellevant (Massa d’aigua Fluviodeltaic del Fluvià Muga). L’aqüífer profund del delta de l’Ebre sempre ha estat salinitzat i no és potable. El profund del delta del Llobregat fa 100 anys era surgent i arribava a un nivell de cota de +6 metres d’aigua dolça al nivell del mar. Les llacunes connectades amb l’aqüífer superficial o freàtic mai no s’han assecat.

El delta del Llobregat és recorregut per uns 250 km de canals. La zona superficial més argil·lollimosa del Prat, Sant Boi i una part de Viladecans és regada pel canal de la Dreta, amb aigua procedent del Llobregat. També es recorre a pous de l’aqüífer profund i fins i tot del superficial mateix. Aquest sistema de canals es divideix en dos tipus principals, les corredores, que porten l’aigua cap als camps de cultiu, i les pluvials, que la recullen cap a altres canals fins a les llacunes i el mar. Aquesta funció la compleixen, d’oest a est, la Murtra, la riera de Sant Climent, el Remolar i el canal de la Bunyola. Fins i tot l’ampliació de l’aeroport també complia aquesta funció la Ricarda. L’aigua a les corredores només es manté quan se li permet el pas de manera expressa. A les pluvials varia de manera significativa però gairebé sempre conserven una certa quantitat d’aigua, cosa que permet l’establiment d’un ecosistema humit molt aprofitat per les aus.

Gran part de la zona agrícola de Viladecans, Gavà i el que queda a Castelldefels, és de matriu sorrenca de procedència dunar. A aquests camps no hi arriba l’aigua del canal de la Dreta, o el que és el mateix, del Llobregat. Tampoc no és rellevant la potència de l’aqüífer profund en aquest sector. L’opció ha estat: amplis canals que connecten directament amb el freàtic i que serveixen, tant per regar com per drenar. En aquests canals pràcticament no es produeixen canvis del nivell a l’aigua, o si es produeixen són generals i en funció del nivell del freàtic comú a la zona. Aquesta és la principal causa de la inundabilitat d’aquest sector situat al voltant de la cota 0. Amb el temps s’ha anat corroborant la rellevància d’aquesta xarxa de canals, que sempre presenta nivells d’aigua estables, per a un gran nombre d’espècies d’aus que els utilitzen com a zones, ja no com a alternatives a les llacunes, sinó com a zones prioritàries d’alimentació.

Aquest atípic conglomerat hidrològic suposa la base per a una oferta alimentària molt consistent per a algunes espècies rellevants com: el martinet blanc (Egretta garzetta), el martinet menut comú (Ixobrychus minutus), el martinet ros (Ardeola ralloides), el bernat pescaire (Ardea cinerea) i el martinet de nit (Nycticorax nycticorax). S’ha pogut constatar que una part molt important del suport de la colònia nidificant d’aquestes dues darreres espècies prové d’aquests canals. Blauets (Alceo atthis), xivites (Tringa ochropus) i moltes altres espècies usen els mateixos com a zones principals d’alimentació. Malauradament, cap institució ha entrat a investigar amb més detall aquestes peculiaritats.

El conjunt del Delta té una plasticitat ecològica conferida per ambients agraris rics en recloses, zones humides i tota una xarxa de canals amb aigua permanent que li atorguen un valor de conjunt digne de protecció especial.