L’impacte que la crisi econòmica ha tingut i té en la destrucció dels comptats petits rodals de boscos que resten de quan Catalunya era sobirana. Article fet per en Josep Maria Mallarach sobre l’impacte de la crisi econòmica en la no protecció/destrucció dels boscos més vells del país, anteriors a 1714.
Rescatem aquest article de l’Agró Negre Nº 23, donada la seva actualitat.
Entre 2009-2010, el Centre de Recerques i Aplicacions Forestals de la UAB va dur a terme, per encàrrec del desaparegut DMAiH, un inventari de boscos singulars de Catalunya, entre els quals es compten els petits boscos centenaris (en termes ecològics en diríem madurs o premadurs), que ens resten. Els propòsit era “catalogar els millors boscos a escala comarcal i de país, atenent als usos i valors del bosc”.
Lamentablement aquell inventari, com tants d’altres treballs importants per a la conservació del patrimoni natural pagats amb diner públic, no va donar peu a mesures de protecció; va quedar desat, no s’ha fet assequible per internet, ni es va trametre a les oficines territorials del departament responsable, de manera que els enginyers forestals comarcals l’ignoren.
Una joia de boscos… desprotegits
Aquell inventari incloïa diversos tipus de boscos singulars d’entre els què destaquen, pel seu valor científic i ecològic, els boscos vells o centenaris, dels quals en va inventariar uns 200 de representatius de tot Catalunya. La seva superfície total només suma 3.200 ha.
Es tracta de rodals molt petits, generalment inferiors a 10 ha, que s’han lliurat de les tales forestals des de fa sengles i per això tenen una vàlua científica, ecològica i estètica excepcionals. Són les joies més preuades dels boscos de casa nostra.
Ara bé, d’aquestes 3.200 ha de boscos excepcionals, resulta que pràcticament el 80% està fora d’espais naturals de protecció especial, i només està realment protegit,en números rodons, un 10%. ‘Realment’ vol dir que es troba dins de reserves parcials forestals o que s’ha adquirit en propietat per protegir-lo o, si més no, que se n’han adquirit els dret de talla mitjançant acords de custòdia amb la propietat forestal. Per tant, el 90% de la superfície de boscos centenaris de Catalunya es troba, a efectes pràctics, desprotegida, encara que siguin dins de la xarxa Natura 2000.
La crisi que tot ho arrasa
La majoria d’aquests boscos singulars desprotegits són de propietat privada. La crisi econòmica ha fet reactivar l’activitat forestal, que havia decaigut fortíssimament abans del 2008, però els preus fan poc viable l’aprofitament forestal de la majoria de boscos del país, de manera que es demana permís per tallar els poquíssim boscos centenaris més assequibles, se’ls dóna el permís sense problemes, i es tallen naturalment. Resultat: els investigadors que treballen en el tema estimen que, aproximadament, la tercera part dels boscos vells que figuraven inclosos a l’Inventari del CREAF ja han estat tallats. Això no vol dir que hagi desaparegut el bosc, sinó que ha perdut el valor excepcional que tenia.
A la comarca de la Garrotxa, que fou la primera de Catalunya on la ICHN va inventariar els boscos madurs -segons els autors de l’inventari-, aquests darrers anys s’han tallat pràcticament tots els que queden fora del Parc natural amb una sola excepció que es va poder salvar in extremis: 15 ha d’una fageda centenària que en té 35, situada a l’obac de les Olletes, a l’Espai d’Interès Natural del Collsacabra.
Conseqüències negatives
Quin impacte ha tingut això en la biodiversitat? Molt alt, de ben segur, però s’ignora perquè molts d’aquest rodals han estat tallats abans que s’hi haguessin fet inventaris. No és temerari afirmar que és greu, perquè en els casos en què s’havien fet prospeccions serioses, havien aparegut quasi sempre espècies noves per a la comarca o el país, de vegades fins i tot per a la ciència.
Per exemple, un estudi dels líquens presents en tres rodals d’alzinars vells a la Garrotxa, realitzat l’any 2007 pels botànics E. Llop, A. Llongan i A. Gómez-Bolea, de la Universitat de Barcelona, va identificar 112 espècies de líquens diferents, de les quals 45 eren desconegudes a la Garrotxa.
Pena de mort autoritzada
Com és possible que tot això hagi esdevingut legalment? Senzillament, perquè la visió reduccionista de l’administració responsable (Direcció General de Patrimoni Natural) que hauria de vetllar per l’interès general, sembla que no va més enllà de considerar que a aquests boscos venerables “ja els havia arribat el torn de l’aprofitament”, i són cecs a qualsevol altre valor diferent del de la fusta, la llenya o la biomassa… com ara el científic, estètic o espiritual, valors que, tanmateix, reconeixen la majoria de persones sensibles a la majestuosa bellesa dels boscos centenaris!
El preu de la salvació
Fins aquí el problema. Mirem ara una possible solució via custòdia del territori i preguntem: quant hauria valgut protegir aquest boscos vells comprant-ne els drets de talla als seus propietaris? A partir dels imports que la Diputació de Girona va pagar per mitjà del programa Sèlvans quan va adquirir els drets de tallada d’una cinquantena de rodals forestals madurs de la demarcació gironina (entre 1000-2000 euros/ha) per crear mircroreserves forestals, es pot estimar que amb uns 4-5 milions d’euros es podrien comprar tots els drets de talla -per 25 anys, sinó més- de tots els boscos centenaris que estan greument amenaçats de Catalunya!
Si les tendències forestals i polítiques avancen, i el procés sobiranista segueix el seu camí, ens podríem trobar que quan Catalunya esdevingui un estat (sigui independent, interdependent o federat) la majoria dels seus boscos centenaris, testimonis que havien sobreviscut quan Catalunya era sobirana, hagin desaparegut per inconsciència d’uns, ignorància dels altres i passivitat d’aquells que ho podrien haver evitat.
Josep Maria Mallarach
Membre de la Comissió Mundial d‘Àrees Protegides, UICN
Membre de la Institució Catalana d’Història Natural
