Rere la tríada administració-empresa-tribunal, s’amaguen uns mecanismes d’impunitat que permeten avançar en la destrucció del medi ambient amb el progrés com a argument principal. Les entitats que s’hi oposen inverteixen anys als tribunals i milers d’euros en advocades per exigir transparència i el compliment de la legalitat, mentre denuncien que es tracta d’una veritable política d’Estat pel benefici privat.
Ens fem ressò d’aquest article en que han participat alguns companys de DEPANA i que critica unes polítiques contra el medi ambient i, fins i tot, contra la pròpia llei.
Oriol Matadepedra
Què tenen en comú els runams salins de Sallent, el golf de Vilalba o el desviament del riu Llobregat? Suposen un impacte ambiental molt alt, són defensats o promoguts per l’administració pública i han rebut sentències judicials en contra. El més greu del cas és que cap jutjat ni administració no ha obligat a aturar els projectes efectivament o a restaurar els danys causats i cap persona no ha assumit responsabilitats penals o civils. Hi ha més casos: la incineradora de Lafarge-Asland a Montcada i Reixac, l’ampliació de la pedrera Ivonne a Llinars del Vallès o la pedrera del Mas Blanc, al Parc Natural del Montgrí, mantenen la seva activitat malgrat l’existència de sentències contra les seves llicències. Són pomes podrides o només són exemples d’un sistema podrit?
Les entitats ecologistes i veïnals inverteixen anys als tribunals i milers d’euros en advocades i ideen multitud d’accions reivindicatives per recordar que el planeta no és infinit i que les afectacions ambientals, socials i contra la salut no poden ser menystingudes pels interessos privats. Eva Yus Najera, membre de la Lliga per a la Defensa del Patrimoni Natural (Depana), afirma que es tracta “d’una autèntica política d’Estat dirigida a treure les traves al progrés; no és una suma de casos puntuals, sinó el menyspreu sistemàtic de la normativa ambiental”.
La llei Òmnibus de CiU de 2011 vulnera –segons diverses entitats ecologistes– legislació internacional, europea i estatal en temes com la regulació de l’accés motoritzat al medi natural, la llei de protecció dels animals o la d’avaluació ambiental de plans i programes. Aquesta llei, que va obrir la porta a projectes com Eurovegas, permet que l’avaluació ambiental es faci a posteriori, fet que suposa legalitzar la desprotecció del medi ambient en nom de la reestructuració administrativa i la promoció econòmica. La llei de costes aprovada a Madrid és un altre exemple de priorització de l’interès privat, ja que –segons el Grup Balear d’Ornitologia i Defensa de la Naturalesa (GOB)– entén el litoral com un espai per ocupar i no per protegir: “La costa deixa de tenir sentit de bé públic i passa a ser un recurs mercantil per a l’especulació més dura”.
La recent ordre de Medi Ambient perquè el cos d’Agents Rurals no investigui irregularitats urbanístiques fora dels espais protegits dóna peu a la impunitat que es mou als marges de la tríada administració-empresa-tribunal, ja que –segons el mateix cos– s’ha creat per denúncies que han molestat alcaldes de CiU. Aquesta tríada posa oli a un engranatge que es torna a fer evident amb les amnisties ambientals a una desena de projectes, als quals el Departament de Territori i Sostenibilitat va eximir de presentar l’avaluació d’impacte ambiental i ho publica amb deu mesos de retard.
Qui defensa la legalitat?
En aquest panorama, les entitats ecologistes esdevenen les defensores de la transparència i el respecte a la legalitat. La Institució Altempordanesa per a la Defensa i Estudi de la Natura (IAEDEN) ha denunciat repetidament el fet d’haver de reclamar el compliment de normatives vigents per la via judicial, com en el cas de la vall de Santa Creu o el planejament urbanístic de Palafrugell: “La Comissió Territorial d’Urbanisme de Girona (CTUG) legalitza irregularitats i infraccions consumades com les naus industrials a Palau de Santa Eulàlia, la zona industrial de Roses, l’abocador de Vacamorta o la subestació elèctrica de Fonteta”. Com a exemple, el Tribunal Superior de Justícia de Catalunya (TSJC) va ordenar tancar l’abocador de Vacamorta (Baix Empordà) el 2003, però la instal·lació ha tornat a obrir amb una autorització ambiental nova. L’any 2006, el TSJC va clausurar l’abocador de nou i la Generalitat i l’empresa Recuperació de Pedreres SL van recórrer al Tribunal Suprem. A l’espera de la sentència, la CTUG ha aprovat un pla especial per regularitzar l’abocador, que avui dia continua actiu.
“Executar sentències és impossible; és un problema jurídic d’àmbit molt general”, afirma Bàrbara Schmitt, portaveu d’IAEDEN. Val la pena la batalla jurídica per aturar aquest tipus de projectes si després la política de fets consumats és un dels puntals del sistema i la dilació de processos és la frontissa que tanca totes les portes? Entre les entitats ecologistes, hi ha respostes de tot tipus, però totes coincideixen que cal que la lluita als tribunals vagi de la mà de la lluita al carrer. Segons Jaume Grau, d’Ecologistes en Acció, “sovint, la lluita als tribunals és l’última opció per als moviments socials”. Si fins ara era una opció lenta, cara i gairebé sempre condemnada al fracàs, amb la reforma del ministre Gallardón, encara s’ha complicat més: “Ara, qui denuncia és presumptament culpable, les taxes són prohibitives i, en certs processos, cal dipositar fiances milionàries que fan que l’accés a la justícia sigui inabastable”. IAEDEN ha iniciat la batalla jurídica en 30 processos els darrers deu anys –“allà on hi havia alguna possibilitat de guanyar”– i cada procés ha significat una mitjana de 8.000 euros en despeses judicials: el darrer contenciós guanyat, el de la vall de Santa Magdalena, ha costat 15.000 euros.
Els casos que ofereixen menys possibilitats per a la impunitat són els que reben sentències en contra i no s’arriben a iniciar. Parlem, per exemple, del Pla Muntanyans, un projecte d’habitatges al litoral de Torredembarra, la segona fase del qual va ser declarada nul·la de ple dret pel TSJC gràcies al recurs interposat per la Plataforma Salvem els Muntanyans. En aquest cas, immobiliària i la Generalitat es van personar juntes per defensar el projecte. La sentència va frenar el procés administratiu el 2011, tot i que, un any abans, s’havia avançat amb la urbanització. En aquests casos, acostuma a passar que l’administració implicada revisa el planejament i l’adapta a les noves circumstàncies.
És per això que les entitats limiten la batalla als tribunals. Segons Bàrbara Schmitt, “hem arribat al punt de no tirar endavant contenciosos administratius si no hi ha fonaments jurídics, més enllà de l’ètica i la moral”. Carles Lumeras, de la Coordinadora de la Salvaguarda del Montseny, expressa amb resignació: “La lluita als tribunals no és una fórmula que ens satisfaci, ja que tot són obstacles i sembla una escala que no s’acaba mai. No hi tenim confiança, però serveix per generar consciència que hi ha un problema”.
Experiències positives a les Balears
El punt de vista de Margalida Ramis, del Grup Balear d’Ornitologia i Defensa de la Naturalesa (GOB), no és tan pessimista. Per ella, sí que val la pena la lluita als tribunals. “És un recorregut llarg, però hem tingut casos reeixits, encara que hagin passat vint anys perquè la llicència estava mal donada”. Afirma que la judicatura és una bona aliada i que, en alguns casos, fins i tot ha estat més dura que el GOB a l’hora de dictar sentències. Per executar-les, fins i tot han arribat a suplantar l’Ajuntament i llevar-li les competències, com en el cas “dels apartaments de Ses Covetes (Campos). També en el cas de la Cala Llamp (Andratx), on l’Ajuntament va anar dilatant l’execució de la sentència que obligava a la demolició, el jutjat ha imposat un termini de dos mesos improrrogables i multes a l’alcalde si no es compleix.
Una dinàmica comuna de les entitats que s’oposen a aquests projectes basant-se en arguments ambientals és trobar escletxes legals i defectes formals en el procediment per poder guanyar processos judicials. “Si trobem indicis d’il·legalitats, tirem endavant”, sosté Margalida Ramis, que explica que la seva lluita jurídica és des del voluntariat, ja que les advocades no cobren.
Obtenen els recursos a través de les quotes de sòcies i van arribar al cas d’haver de dipositar una fiança de vint milions de les antigues pessetes entre vint persones per demanar la paralització cautelar de les obres de 68 apartaments damunt la platja d’Es Trenc, a Ses Covetes. El GOB denuncia que l’Ajuntament de Campos ha dedicat més temps i recursos a impugnar la demolició que no pas a fer-la efectiva i que ha recorregut tota resolució que ha dictat el Tribunal Superior de Justícia de les Illes Balears (TSJIB). “És injust que la ciutadania pagui el que van fer malament unes poques persones”, ja que les demolicions que s’han fet han estat finançades pels ajuntaments corresponents i pel Govern balear. El GOB assegura que l’Ajuntament de Campos ja ha gastat més de 700.000 euros per defensar els promotors de Ses Covetes i que, ara, el Govern vol pagar el 75% de la demolició, que ha de costar 450.000 euros.
Ramis també assegura que sovint es veuen obligades a recordar als jutjats que tenen un cas sobre la taula: els apartaments de Ruberts (Sencelles) estan pendents de demolició i, a Llucalcari, el GOB s’està barallant per la restitució dels terrenys afectats. L’hospital Son Espases té una sentència que anul·la la modificació urbanística que va permetre fer-lo, però ja no hi ha marxa enrere.
El ‘modus operandi’ de l’administració
Toni Altaió, de l’Associació per la Defensa i l’Estudi de la Natura (ADENC), explica que, quan es posa en coneixement públic un projecte, la decisió política de tirar-lo endavant ja està presa: “Encara que participis en el procés administratiu des del principi, ja no hi ha res a fer”. Diu que es poden introduir modificacions, però que l’essència del projecte no es toca. També es poden fer al·legacions, “però qui les resol és la mateixa administració que impulsa el projecte i les acaba desestimant”. Això aboca les detractores a interposar un contenciós-administratiu, que no s’acostuma a resoldre en menys de quatre anys: “Aquesta dilació en el temps produeix la pèrdua de la tutela judicial efectiva, el retard és un dels enemics principals de l’aplicació de la justícia”. Mentrestant, l’execució de les obres s’agilitza al màxim perquè, si hi ha una
sentència en contra, sigui molt difícil tirar-la enrere sense unes indemnitzacions inassumibles, o bé “es refan processos per legalitzar l’actuació recorreguda subvertint l’execució de la sentència”. Així doncs, “la situació és perversa perquè, quan planteges una lluita contra un projecte, saps que no te’n sortiràs per la via administrativa i que la via contenciosa té una despesa mínima de 3.000 euros; tenint en compte els
fets, t’aboquen a la mobilització al carrer”. Segons l’ecologista, “el sistema, aparentment, té molts mecanismes de control democràtic, però l’establiment del diàleg i la concertació entre detractores i promotores no existeix; el contenciós administratiu és un procés molt lent i no és prioritat del poder legislatiu ni executiu dotar-lo d’eines perquè funcioni”. Així, convé ser molt conscient de tot el procés, participar-hi des del principi i aprofitar els forats a través dels quals es pot incidir.
